La rosa de l’adéu
La rosa de l'adéu
(Joan Manuel Serrat)
La llarga nit de l'hivern
S'ha encès quan de sotamà
El roser ha fet una rosa
Més vermella que la sang
Darrer sospir de l'estiu
Penyora de la bonança
Ocell que ha caigut del niu
Festeja amb un raig de sol
Arrecerada a un xiprer;
¿fas tard o véns massa d'hora
Meravellós malentès?
Nascuda contra corrent
Desafiant les gelades
I plantant-li cara al vent
Com una flor de paper
No escoltaràs el zum-zum
De les abelles xuclant-te
Ni escamparàs cap perfum
Mai no et regalarà el sol
La son de les migdiades
Ni els capvespres de juliol
Però abans no t'escanyin
Les impacients mans de l'hivern
La tarda et mira i s'alegra
Es detura i es sorprèn
Amb una petita i breu
-talment la flor dels teus llavis-
Rosa roja de l'adéu
La rosa del adiós
(Joan Manuel Serrat)
La larga noche del invierno
Se ha encendido cuando
Bajo mano el rosal se ha
Hecho una rosa más roja que la sangre
Último suspiro del verano
Prenda de la bonanza
Pájaro que se ha caído del nido
Sale con un rayo de sol
Abrigada en un ciprés;
¿llegas tarde o vienes
Demasiado temprano
Maravilloso malentendido?
Nacida contra corriente
Desafiante las heladas y
Plantándole cara al
Viento
Como una flor de papel
No escucharás el
Zum-zum de las abejas
Chupándote ni
Desprenderás ningún perfume
Nunca te regalará el sol
El sueño de las siestas ni
Los atardeceres de
Julio
Pero antes de
Que te asfixien
Las impacientes
Manos del
Invierno la tarde
Te mira y
Se alegra, se para y
Se sorprende
Con una pequeña y breve
Dame la flor
De tus labios rosa roja
Del adiós